guions2

Per què no diem res davant l’evidència de la corrupció?

Tue, 08 May 2012 10:33:01 +0100

Aquesta pregunta així formulada té un punt de retòrica, doncs dins ella hi ha una afirmació implícita. L’asseveració de que tenim evidència de l’existència de la corrupció. Sabem de l’existència dels casos de corrupció que s’han denunciat, jutjat o dels que estan en tràmit de resolució. I dels que s’han desestimat.

Però a part d’això, que sabem pels mitjans de comunicació, tots intuïm que n’hi ha molta més de corrupció. Que la que es veu només deu representar la punta de l’iceberg. Que a sota, estem segurs, que n’hi ha molta més. ¿I que hi podem fer? Aquest és la pregunta que avui ens ha portat aquí. D’entrada no és fàcil tenir una actitud clara. A més a més, vol molt d’esforç i coratge.

Tots tenim clar que la corrupció, en diferents escales, existeix a tot arreu i a tots nivells. I des de sempre. El tema és fins quin punt la podem tolerar. Per descomptat que la que més indigna és la corrupció política i la de gran escala. És la corrupció d’aquells que fan servir el seu càrrec i/o poder per apropiar-se de diners o bens públics en benefici propi. És la més execrable i repugnat. I la que a les postres crea desafecció política.
I no només existeix la individual. Hi a la col•lectiva, la de les xarxes, més o menys legals, i més o menys estructurades, fins arribar a les màfies.

I ara, submergits en la profunda crisi econòmica, tot això dol molt més. Són moltes les persones que la pateixen d’una forma crua i angoixat. Els que estan a l’atur de fa temps, els hipotecats que perden la vivenda i continuen ofegats, o els joves sense esperança de perspectives de futur. I mentrestant d’altres, els poderosos, els rics, continuen navegant en l’abundància i podríem dir que se n’aprofiten de les crisis.

Tanmateix no sols ens poden aturar en la corrupció política, sinó que també hem de reparar en la dels poders fàctics, especialment la banca, que, sense cap ètica ni escrúpols, actua en connivència amb el poder polític. I amb els nostres impostos. O d’alguns alts funcionaris, gerents o alts càrrecs, també de multinacionals. Uns i altres es tapem mútuament les vergonyes.
I això, repeteixo, en època de forta crisi això és doblement injust, cruel i denunciable.

Heus aquí, doncs el quid de la qüestió. Si tot això ho tenim tan clar,...¿per què no ho denunciem més?
En un estat democràtic sembla que és molt més factible. I no només factible. Hi tenim dret... i l’obligació!
Segurament la resposta davant tanta inhibició la podríem trobar en una sensació de impotència o en pensar que no serveix per res. Pensant així a priori, resultem ser encara més d’impotents. Ens donem per derrotats d’antuvi.

Des del punt de vista de l’ètica i més en general, podríem dir que la corrupció té molt a veure en una degeneració d’actituds de les persones, esdevenint més que insolidàries. Hi ha que diu, que de corruptes en som tots, a petita escala i en potència. Jo no comparteixo aquesta afirmació, que al cap i a la fi i en castellà diu: “el ladrón cree que todos son de su condición”

La corrupció política és una realitat arreu i de sempre. Afortunadament, penso, no generalitzada. Més faltaria. Però la que hi ha fa molt mal i cal combatre-la amb tots els argument, proves i eines. Que en tenim algunes, a saber: mitjans de comunicació, síndics, fiscalies,...

la felicitat que buscàvem, s'ha diluit?

Mon, 23 Apr 2012 23:09:34 +0100

Els ciutadans del primer món , fa anys, que desprès de tenir cobertes les necessitats bàsiques com la sanitat i l'habitatge, ens varem a acostumar a adquirir béns materials, per sentir-nos més bé. Varem modernitzar les nostres cases, i la societat de la producció va anar creant nous productes i nosaltres varem anar creant-nos las necessitats de tenir-los, i així sentir- nos més bé..., més tard aquesta societat ens va dir que havíem, -per tal de ser competitius amb altres estats en que el seu ritme de producció era més alt i que eren més competitius - treballar més i cobrar igual, fer menys festes i en definitiva estar disposats a tot, per la producció. Ara hi han moltes persones que no es senten feliços, que tenen malalties com la depressió, estres; altres no podem cuidar dels nostres fills i dels nostres pares. Sembla que la felicitat que buscàvem s'ha diluït, i que cada vegada el nostre humor està més lluny de fer-nos sentir bé,.... a on hem anat a parar???.

Pot ser no hem valorat bé que la felicitat i el benestar esta dintre nostre, hem de sentir nos bé amb nosaltres per poder estar tranquils i gaudir de el dia a dia, de les nostres coses que bàsicament són les nostres capacitats, les emocions, els sentiments, en definitiva el nostre ser; hem caigut en la desídia de que lo material és l'únic que ens pot satisfer.., i això no sempre és veritat, sentir nos vius, sentir que tenim valors, que passen per el respecte a tu mateix i als altres, buscar en els teus enemics la similitud amb tu..., farà que pugis entendre, i d'aquesta manera buscar solucions..., busquem uns nous valors per ser feliços, que no son tant nous..., sinó que pot ser els tenim oblidats.

Gràcies

ESTAT DEL MALESTAR (III) Millor viure sols o acompanyats?

Tue, 17 Apr 2012 22:12:03 +0100

Programa del 17/04/2012
L’efecte més greu de la crisi de l’estat del benestar és la sensació d’impotència, culpabilitat i indefensió que ens produeix. Cada dia hi ha més gent que viu sola. L’estructura familiar i social tradicional s’ha capgirat totalment dels anys 70 ençà.
Els joves urbans marxavem de casa i compartíem pisos o masies amb companys, per viure experiències, diversions, afectes, viatges… i per canviar la societat.
L’economia compartida, el viure al dia i els canvis de feina era el més important.

La Transició democràtica, que vam fer entre tots, ens va portar l’estat del benestar que hem pogut mantenir fins a finals de segle XX i que ara ens volen arravatar.
La caiguda del mur de Berlín, de la URSS i els països socialistes de l’Est d’Europa, que proposaven una societat més justa i equitativa, imposà el monopoli capitalista arreu del món, el liberalisme econòmic, la cobdícia individualista, la llei del més fort contra els febles, el domini de bancs i caixes i l’especulació immobiliària, portant a la crisi l’estat del benestar. El segle XXI el nou enemic del capitalisme occidental seria el món islàmic, imposant-los guerres pels recursos petroliers.

Els canvis d’edat i de vida social i laboral ens havien portat a viure en parella i tenir fills, adaptar-nos al sistema. Molts han hipotecat la seva vida per un pis, un status, un consum desaforat que ens ha portat a la crisi actual...
Ara cada vegada hi ha més matrimonis separats que decideixen o han de viure sols. Això suposa un daltabaix emocional i econòmic que produeix una greu crisi personal i social. El lliuremercat capitalista afavoreix l’individualisme i la divisió social, que obliga a mantenir les despeses individualment en lloc de compartir-les, multiplicant així els monopolis energètics i creant un sentiment de desprotecció i por quotidiana que permet controlar millor els individus i la societat, malgrat algunes manifestacions.

La crisi dels 40 anys, dels 50 o els 60 són més dures que les adolescents o juvenils? Amb l’experiència viscuda creiem que és millor viure sols o acompanyats?
Els científics no es posen d’acord sobre el que és millor o pitjor per a la salut.
Uns asseguren que les persones amb parella són més felices. Els cardiòlegs afirmen que l’amor influeix en la salut del nostre cor i que es bo afavorir els sentiments positius i reforçar els nostres llaços afectius amb el nostre entorn. Altres estudis indiquen que tenir parella no garanteix la felicitat o la salut i que l’estress matrimonial també pot produir atacs de cor.

R. Santandreu, a L’art de no amargar-se la vida (ed. Cossetània), diu que ens sentim més sols que mai perquè no sabem conviure en parella i perquè no necessitem fer-ho.
La vida en parella té moltes exigències personals: lleialtat, compromis, renúncies...

Els Singles són l’altra tendència urbana actual? Molts joves decideixen viure sols o soles per aprofitar la carrera professional, estudiar, viatjar, tenir relacions obertes... Moltes dones que han patit i pateixen relacions frustrants també decideixen viure soles en lloc de voler refer un projecte comú amb un altre parella. El ressentiment no és sa.
L’amargar-se la vida o sentir-se bé depèn d’estar sol o acompanyat?
L’independència depèn de nosaltres? O preferim acceptar l’estat del malestar?

ESTAT DEL MALESTAR (II)

Mon, 09 Apr 2012 13:00:29 +0100

Programa del 10/04/2012
Encetem avui el segon programa d’aquest mes sobre “l’estat del malestar”, i voldria referir-me a una afirmació que es feia en el programa del Punt de l’Interrogant de la setmana passada, que introduïa el tema.
Es deia, amb una part molt important de raó, que ja es podien cantar les absoltes al que fins ara hem anomenat l’estat del benestar.
En la major part dels aspectes de l’actualitat econòmica i social del moment que vivim, per desgràcia semblaria que realment s’ha acabat una etapa molt important, en el món occidental, d’uns avenços socials mai abans assolits. I segurament és veritat.
El patiment que provoca l’atur –sobretot al nostre país, que dobla aquesta dada dels Estats europeus- és extens i gravíssim; les dificultats de la gent sense feina, dels joves que no es poden incorporar al món del treball, dels desnonats que es queden sense la casa de la qual pagaven la hipoteca, la quantitat de gent que ha vist minvar els seus sous, perdent així qualitat de vida…
Totes aquestes dades són greus i dramàtiques per molta gent i el futur no s’albira gens clar. És veritat, terrible veritat.
Hi ha comentaristes que subratllen insistentment, que la crisi actual, tant o més que una crisi econòmica, que una crisi social, és una crisi de valors. El predomini d’un capitalisme exacerbat i sense control; els casos freqüents de corrupció de polítics; l’acció desvergonyida d’especuladors financers i contractistes; la facilitat de negocis immobiliaris, en èpoques que s’han fet més pisos al nostre país que a França i a Alemanya junts, amb unes escalades de preus enllaminadors… Tot això denota una despreocupació ètica, un malbaratament escandalós, que ara estem pagant justos per pecadors.
Però voldria recordar dues coses: l’emissió anterior ja donava algunes pistes sobre possibles camins per tornar a una situació, no com l’anterior –que sem- bla que no tornarà- però sí acostar-nos a unes pautes de recuperació d’antics avenços socials: insinuava alguns camins com, en sanitat, anar a un copagament, perquè la gent valorés més els costos sanitaris i els usés sense malbarataments; en l’ensenyament també proposava unes modificacions per assolir resultats millors en l’educació, i de retruc, evitar tant de brètol com ara veiem i tant de dirigent corrupte que es pensa que els diners públics estan a la seva disposició, sense haver de donar comptes a ningú…
Retocs importants, dons, en dos aspectes, sanitat i educació, que són clau en el patiment de la gent.
La situació econòmica, social, financera són tan greus; la reculada social és tan preocupant, que m’atreviria a pensar que sorgirà, en algun moment, una reacció que comenci a recuperar una fesomia humanística fruit de molts anys d’esforços col•lectius, que ara gairebé s’ha perdut.
De les sagnants reformes que alguns països estan fent, amb més o menys èxit, n’hi ha vàries de pendents: la reforma del control financer; l’escandalosa permanència dels paradisos fiscals; el tema de la responsabilitat dels polítics corruptes.
Són aspectes cabdals que tenen bona part de la responsabilitat de la situació econòmica mundial, i que estan exigint, per part de la gent del carrer, una solució satisfactòria

ESTAT DEL MALESTAR

Mon, 09 Apr 2012 12:58:29 +0100

Avui és el primer programa del mes d’abril i encetem nou tema. Concretament “L’estat del malestar” en clara al•lusió al que fins ara havíem anomenat “L’estat del benestar” i que a hores d’ara se li poden cantar les absoltes.
Amb aquesta etiqueta d’Estat del Benestar hom es refereix al sistema d’organització política i social de què ens hem dotat a l’Europa occidental i que pel capbaix afecta tres eixos socials bàsics: la sanitat, l’educació i l’assistència social. Pel fet de ser ciutadà d’algun país d’aquesta Europa, tant si hi has nascut com si hi has arribat, l’estat vetlla perquè tinguis una plaça en un centre d’ensenyament, una cobertura sanitària i, quan els recursos econòmics de què disposes siguin escassos o inexistents, una mínima ajuda social.
Sobre el paper tot plegat és una meravella de bona intencionalitat i una fita que mai en la història cap societat havia assolit. Però... com es fa tot això? Evidentment amb els recursos de l’Estat que vénen dels impostos que paguem.
La conjuntura econòmica actual ha fet que aquest gegant amb peus de fang trontollés i que faci equilibris per tal de no ensorrar-se. L’endeutament dels estats és tan gran que aquesta festa pagada amb diners de tots no pot continuar i entra a escena la tisora.
Es retalla precisament i principalment en els tres eixos bàsics de l’estat del benestar: en ensenyament, en sanitat i en recursos públics per fer i mantenir infraestructures i en recursos per ajudar els més febles.
I el malestar no ve únicament, que també, pel fet d’aquestes retallades. El malestar més superlatiu ve de comprovar que els principals culpables que haguéssim arribat on som, són els qui més ben parats se’n surten. Vull remarcar que he dit “els principals culpables” perquè no vulguem fugir d’estudi i acceptem que uns més que altres però tothom tenim la nostra part de responsabilitat.
Crec que la base d’aquest estat del benestar estava mal definida. Tot surt de diners públics i aquests els aportem entre tots via impostos directes o indirectes. I aquí és on li veig el taló d’Aquiles. El fet de no pagar al moment de la prestació fa que allò que es rep no sigui valorat com cal.
Es podria assajar una altra via. Reduir substancialment els impostos directes i pagar una mica cada cop que vas al metge o una quota cada mes per anar a l’escola o a l’institut. De ben segur que li donaríem més valor a allò rebut i ens n’estaríem quan realment no ens calgués. Acabaríem pagant, si fa no fa, el mateix però d’una altra manera.
Un dels eixos de l’estat del benestar és el de l’educació. Doncs parlem-ne. A l’ensenyament les proves d’avaluació que es fan demostren el que ja sabem, que la competència que té el jovent en càlcul bàsic matemàtic i en lectura i escriptura deixa molt que desitjar.
Per què no es posa a algú competent al capdavant dels estaments que ordenen el sistema escolar i es prescindeix de tant de teòric incompetent i ineficaç com hi ha? Si el problema està en el càlcul matemàtic i en les llengües, a què esperem a posar-hi remei? Són eixos bàsics per a formar una societat desenvolupada i amb individus cultes que n’estiguin a l’alçada. Doncs insistim en aquestes matèries. Fins al 10 anys no cal que se’ls ensenyi res més que matemàtiques bàsiques i llegir, escriure, redactar, opinar, debatre, expressar-se... i tant en català com en espanyol com en anglès. Més tard, sense deixar de fer això, ja s’introduirà la tecnologia, la química, la geografia, la biologia, la informàtica, el llatí i tantes coses com es pugui, però sempre sense oblidar les bàsiques per anar per aquest món amb pas ferm: saber les matemàtiques bàsiques i parlar i escriure correctament en les tres llengües.
Que tenen 18 anys i no sabem moltes de les coses que ara se suposa que sí que arriben a saber? No passa res, ja les aprendran quan les necessitin i qui les necessiti. D’aquesta manera haurem nodrit els carrers d’individus amb criteri i una base cultural ferma per portar les regnes de la societat. Una societat formada per individus madurs i amb criteri, difícil de manipular. De retruc s’evitarà tant de brètol com ara veiem i tant de dirigent corrupte que es pensa que els diners públics estan a la seva disposició sense haver de donar comptes a ningú i sense assumir cap responsabilitat per la mala gestió.
Només una societat formada per individus preparats serà una societat avançada i estarà vacunada contra aquests mals que ara la corrompen des de dins.

Escandols socials

Sun, 25 Mar 2012 22:39:00 +0100

Programa del Dimarts 27 de Març de 2012.
Bona tarda a tothom.

Una setmana mes ens trobem aquí a Radio Arenys per tal de parlar del tema que ja veníem tractant tot el mes de Març, amb el títol genèric dels "escàndols socials".

Avui ens podríem centrar en veure com es podria controlar i evitar aquest tipus de situacions que crea'n un malestar en la societat d'un país esdevinguen de "rebot" una de les possibles causes d'empobriment general (tan a nivell social com a nivell moral).

A nivell social ens trobem que persones amb responsabilitats de diner public posen les mans a la caixa,provocan que en general hi hagi un desencís general. Que es pot fer per evitar aquestes perversitats?.

A nivell moral al poble ens trobem que tot això, afecte molt a l'estat d'ànim general, dons no saben que poden fer nosaltres la gent de peu. Com trobar sol.lucions a totes aquestes situacions?.

Per desgràcia el color que tenen les persones que fan això es multicolor. A on son les persones de paraula?. Les polítiques que esdevindran a partir d'ara han de ser de transparència. perquè sinó, no tindrà sentit la democràcia.

El que està fet, fet està
. Ara sortiran lleis per portar tot el control general, amb excepcions. Perquè hi han excepcions?...... No hauríem de passar tots pel mateix raser?.

Crec que hauríem de buscar entre tots solucions i obligar als nostres representants polítics a que signin els compromisos que calguin per tal de ser transparents amb els diners del poble, que som tots, independentment del color del partit i dels seus ideals.

El que no es pot permetre es que es donin casos com els que estem veient darrerament.
Cal trobar solucions

Tinc moltes preguntes, encare estic buscant respostes.
M'ajudeu a cercar·les?, el tema està servit.

ELS ESCÀNDOLS SOCIALS: ENS FAN LA PASQUA?

Mon, 19 Mar 2012 08:53:56 +0100

Primavera! Segueixen aflorant els escàndols socials hivernats, ocultats: banca tòxica, polítics tòxics, ambient contaminat, incendis, manca de pluges…

L’escàndol social més gran és que les agències de qualificació determinin l’economia europea i mundial. Que la banca utilitzi els nostres diners en contra nostra. Que els mandarins del nord, en nom de la Unió monetaria Europea, dictaminin el rescat dels deutes dels estats del sud, ordenin retallar serveis socials sanitaris, educatius, laborals i l’estat culpi les autonomies (la comunidad de Madrid no?) del dèficit econòmic.
Eixugaran els deutes dels ajuntaments? (el de Madrid deu 1.000 milions en factures!).

Som un problema per l’estat o tenim un problema amb l’estat? (ABC/AVUI)

Aprofitant l’Any de l’energia ens apujaran més la llum, la gasolina, transports..
Hauriem d’utilitzar més les renovables o alternatives, més sostenibles?

Les falles valencianes són una bona representació de l’actualitat: ninots grotescos de la política i la fama esculpits i cremats cada any (tret del ninot indultat) com a catarsi purificadora del poble enfront els escàndols socials en obrir l’equinocci de primavera.

I tot seguit tindrem les vacances de pasqua. Què farem? Viatges? Escapades al camp o a la platja? O preferiu seguir els víacrucis amb armats, manaies o penitents encaputxats?

No ens fan la pasqua tot l’any?

Com podem lliurar-nos d’aquest ambient intoxicador, d’aquesta política econòmica que no porta a resoldre els problemes sino a agreujar-los, sense deixar esperança de sortida?

TENEN BARRA LLIURE ELS PODEROSOS?

Mon, 19 Mar 2012 08:49:24 +0100

TENEN BARRA LLIURE ELS PODEROSOS?

El nostre admirat i mai prou ben ponderat poeta nacional, em refereixo a en Salvador Espriu, ja va escriure allò de com li agradaria fugir cap al nord, allà on la gent és noble, culta i desvetllada però també acabava per admetre de manera lacònica que malgrat tot mai no abandonaria el niu de la seva dissortada pàtria.
Evidentment de casos de corrupció, abusos de poder, prevaricació, malversació de fons públics... tampoc la gent del nord no està exempta. És un problema tan general que podem admetre que va aparellat a la condició de l’home social. El que potser és diferent és la manera d’abordar-ho i això sí que respon a unes pautes d’educació envers la col•lectivitat més rígides i no tan laxes com lluïm als països de cultura mediterrània per dir-ho vagament.
Per treure-li ferro a l’assumpte us ho enfocaré de manera humorística. Imagineu una situació delirant i descordada com la que vull reflectir en aquesta carta d’al•legacions en què un respectable capo de la màfia, a qui tothom fa la reverència quan passa pel costat, protesta airadament davant de l’aplicació de la normativa a ell que n’està per sobre d’aquestes foteses que ens afecten a la resta de mortals.

Barcelona, 13 de març de 2012

Excm. Sr Alcalde de la ciutat de Barcelona,

    Em resulta un honor dirigir-me a vostè en nom del meu representat, l’honorable senyor Don Vitto Corleone, per tal de fer-li avinent un desafortunat incident en què s’ha vist implicat el meu client. Aquest matí, tot i aprofitant un temps de lleure per la vostra magnífica ciutat, ha entrat al Corte Inglés de la plaça de Catalunya per fer unes compres i s’ha trobat amb la desagradable sorpresa que al cap d’una hora el seu xofer ha vingut a buscar-lo per comunicar-li que una grua s’acabava d’emportar el seu vehicle malgrat les reiterades protestes que el citat xofer havia adreçat als funcionaris municipals. Voldríem creure que es tracta d’un malentès i en aquesta línia:

    EXPOSO:
-    El meu representat i el seu xofer en cap moment han volgut infringir una prohibició d’aparcament. Simplement que aquesta situació d’anar a la porta del destí desitjat i deixar-hi el cotxe és la rutina habitual i mai enlloc –ni a Roma, ni a Nàpols per exemple- s’han trobat amb res de semblant.
-    El xofer ha mostrat el seu tarannà dialogant amb els funcionaris, que malauradament no entenien l’italià, i no ha fet en cap moment ús de la seva arma per no fer l’incident més desagradable.
-    El meu representat ha hagut d’agafar un taxi (evidentment sense cap comoditat ni blindatge) per traslladar-se a l’aeròdrom. Ja us fareu càrrec de l’enorme inconvenient i manca de seguretat que això li ha suposat.

Per tot això SOL•LICITO:
-    Que el proper dimarts a les 17.30 h, hora en què el meu representat té previst tornar a la plaça de Catalunya de Barcelona, li sigui retornat el vehicle al mateix lloc on se li va sostreure.
-    Que la multa que se li va imposar sigui anul•lada i no suposi una taca en l’historial d’una persona de conducta impecable i que mai no ha tingut cap incident amb la justícia.
-    Que l’import del taxi (73 euros amb cinquanta) sigui reemborsat però no pas a ell, amb la magnanimitat que el caracteritza demana que sigui ingressat a la ONG que té cura dels orfes de víctimes de la Camorra Napolitana.
-    Que s’alliçoni convenientment al cap de la guàrdia urbana perquè tingui cura especial perquè un incident tan desagradable, i que en res s’adiu amb la vostra acollidora ciutat, no torni a passar.

Convençut que sabreu rectificar el malentès produït queda a la vostra disposició
Pau Buscaraons i Picaplèits
Advocat

PS: Em plau anunciar-vos que en breu la família del meu representat es posarà en contacte amb l’equip de govern que tan exemplarment dirigiu per tal de convidar-vos a un cap de setmana a la vil•la que tenen a prop de Messina. Aprofitarem l’avinentesa per parlar d’unes requalificacions de terrenys a Collserola que de ben segur seran molt profitoses per ambdues parts.

L'ESCÀNDOL SOCIAL

Wed, 07 Mar 2012 18:07:55 +0100

Els pobles prehistòrics indoeuropeus usaven l'arrel -skand per formar paraules com "saltar", "escalar" i en la nostra llengua va donar origen a ascendir, descendir, ascensor, escala i transcendència, entre moltes altres.
Els indoeuropeus varen compondre amb -skand i el sufix -al amb la paraula skandol, que significa "obstacle", "dificultat", que va traspassar al grec com skandalon ("obstacle, amb el sentit de "trampa per fer caure a algú"). El llatí tardà el va recollir amb la denotació d'"escandol", fins arribar a la paraula amb la forma actual.

L'escàndol doncs ens evoca a un salt, a un salt cap a quelcom il•legal amb la visió més oberta de la paraula. Però la paraula escàndol també ens evoca a lo social, un escàndol sempre inclou a la societat, com a jutja. Per exemple una il•legalitat que no transcendeixi a lo social no és escàndol perquè no es sap.
És una il•legalitat que al transcendir al judici social es transforma en escàndol. Quines característiques té aquest escàndol? ha de tenir un grau de morbo i és una visió subjectiva, ja que segurament hi ha persones que ho contemplen com a tal i n'hi ha que no. Ho millor dit, hi ha persones morboses, que situen la il•legalitat en l'espectacle (entès com a qui mira i gaudeix fent-ho) i llavors tenim l'escàndol i n'hi ha que no hi afegeixen aquest gaudi sinó que es queden per exemple amb la indignació i la condemna.
Com la cançó d'en Raphael "Escándalo" que reflexa aquesta situació transformant la qüestió en show. També n'hi ha que en fan negoci, per exemple amb els programes que inciten a les passions baixes fent escàndol de qualsevol cosa. Té a veure amb el crit, amb la mirada jutjosa, amb el morbo, amb el show.
Però, més enllà d'aquesta concepció s'ha de tenir en compte l'altra cantó de la moneda, doncs un escàndol ens parla d'il•legalitats que si ens afecten en lo social s'ha de jutjar i condemnar. Millet, Urdangarin, Rumasa i altres escàndols socials de persones que es tornen personatges públics per l'excessiu dels seus actes. En una societat autènticament democràtica aquestes il•legalitats, aquests escàndols s'han de processar per poder seguir en una civilització possible, i d'aquí la funció de la justícia. No hi ha d'haver contemplacions pels delinqüents encara que lamentablement massa sovint hi ha sobretot si venen d'un lloc i no d'un altre, si formen part del poder o no, certa transigència.
Per altra banda hi ha una certa admiració per aquestes persones, hi ha llibres, etc...
Jo estic per no deixar passar ni un pel d'aquests excessos, no hi ha dret que alguns es pixin davant de la cara dels que volen ser honestos. Una certa disciplina, doncs si, no està malament. El sentit de la justícia que sempre té l'origen en la subjectivitat, un cert sentiment de pertinença en alguna societat, tot això és necessari.
L'últim escàndol que ens està afectant a tots és la crisi. La crisi que ha escandalitzat a alguns per les raons del seu origen però que tampoc ha provocat gaires canvis reals, s'ha seguit engreixant el poder del mercat i cada cop estem pitjor, no?
Freud en el malestar de la cultura diu que em de donar alguna cosa de nosaltres al món per què la civilització pugui continuar, els que han provocat aquests escàndols econòmics en comptes de donar han volgut rebre injustament del món.

També tenim els escàndols d'altre indole que formen part de la premsa groga. Tenen a veure sobretot amb el sexe i amb transgressions al bon veure. Amb aquests escàndols es fa negoci i fins i tot s'alimenten i s'inventen, tot un show.
També hi ha els escàndols de baixa volada en els pobles i barris que són aquells que corren en un boca orella per aquells més avançats en aquest art del fer rum-rum.
I és que l'escàndol fascina en alguns casos i pot ser una manera de viure d'alimentar-se del que passa, d'aquell i de l'altre del MIRA que ha fet o ha dit o li ha passat!

ESCANDOLS SOCIALS

Wed, 07 Mar 2012 18:04:53 +0100

D’escàndols socials n’hi ha molt sovint, potser massa sovint. Des d’escàndols on hi participen personalitats com Urdangarins o Millets i escàndols en podem dir de poble o de barri. Infidelitats, robatoris de diners, actuacions incíviques o políticament incorrectes, són exemples d’aquests escàndols.
Són excessos més enllà de la llei que posen a qui els ha comès en un compromís. Ens parlen de persones que s’han passat de la ratlla, d’una ratlla que permet a l’esser humà viure en civilització. El cert també i segurament és deplorable que hi ha persones cíniques que els dona morbo i fins i tot els desperta admiració. Apareixen doncs moltes preguntes, volem saber els detalls i fins i tot s’escriuen llibres, com per exemple un llibre publicat recentment anomenat “Felix Millet, el gran impostor. La trama secreta de l’espoli del palau”
Vivim en una societat plena d’escàndols on fins hi tot hi ha el màrqueting de l’escàndol: programes de televisió que tots coneixem que s’inventen escàndols amb personatges de moda, revistes i paparatzis que busquen aquella notícia escandalosa per vendre més, l’anomenada premsa groga.
Morbo, interès, promoció, negoci són els adjectius que acompanyen a l’escàndol social. Des del punt de l’interrogant ens volem preguntar sobre aquesta característica de l’esser humà, del lligam tant íntim que hi ha entre la llei i saltar-se-la, sobre aquella frase feta que diu “feta la llei, feta la trampa” o aquella altre “les normes hi són per saltar-se-les”.
Per què doncs ens interessen tan les històries truculentes que hi ha rere els escàndols socials? Quin plaer o quin més enllà d’aquest plaer s’amaga darrera aquest interès?
I potser un altre també necessària, per què persones instal•lades en el poder com en Felix Millet o l’Iñaki Urdangarin no en tenen prou i al voler més i més acaben per delinquir?
És un tema que inclou verdaderament molta merda, molta, molta...
Jordi Alcàcer, contertulià del punt de l’interrogant